psicosi

Psicosis es una pel•lícula dirigida per Alfred Hitchcock a l’any 1960. La pel•lícula s’ha convertit en un clàssic del cine de terror y suspens. Està basada en la novel•la Psyco escrita per Robert Bloch. La pel•lícula està protagonitzada per Anthony Perkins, que donarà vida a Norman Bates, un dels més cèlebres psicòpates de la historia del cine. Perteneix a esta cinta una de les escenes més conegudes de la historia, la de l’assassinat de Marion Crane (Janet Leigh) en la dutxa, acompañat per la famosa música de Bernard Herrmann. Altra de les cèlebres escenes de la pel•lícula que va passar a la historia del cine es quan es veu un primer pla del impressionant ull de Marion Crane després de ser assassinada y la camera se aleja mentre gira sobre sí mateixa.

Marion Crane (Janet Leigh), una jove de Phoenix, comet un robo en la seva empresa i fuig. Decideix fugir sense estar segura a on, a soles amb la incertidumbre de ser descoberta, preocupada i cansada decideix detenir-se en un motel de la carretera, regentada per un amable per inquietant personatge (Anthony Perkins) que viu amb la seua mare. La jove es assassinada i la seva germana Lila (Vera Miles) al igual que un investigador privat de l’empresa emprenen una perillosa búsqueda.

sinopsi

SINOPSIS
I si estiguérem al bord de una nova era glacial? Aquest es l’asunt que obsessiona al climatòlog Jack Hall (Dennis Quaid). Les investigacions llevades a cap per Hall indiquen que el calentament global del planeta podria traure un repentí y catastròfic canvi climàtic de la Terra. Les perforacions realitzades en la Antàrtida mostren que és algo que ja ha ocorregut con anterioritat, fa deu mil anys. I ara està alertant als dirigents de que podria ocórrer de nou si no s’adopten medites de forma immediata. Però les seues advertències lleguen molt tard. Tot comença quan Hall presencia com un bloc de gel del tamany de Rhode Island es desfà completament de la massa de gel antàrtica. Posteriorment, una sèrie de fenòmens climatològics cada vegada més dràstics comencen a ocórrer en distintes parts del globus: gratinats del tamany d’un pomelo destrossant Tokio, vents huracanats que trenquen tots els records maxaquen Hawaii; la neu cau en Nova Delhi, i desprès una sèrie de devastadors tornados assoten la ciutat de Los Àngels. Una cridada de telèfon d’un amic seu en Escòcia, el professor Rapson (Ian Holm), confirma els pitjors temors de Jack: aquests intensos fenòmens meteorològics son símptomes d’un canvi climatològic massiu. El derretiment de la capa de gel polar ha vertit massa aigua als oceans i ha afectat a les corrents que donen estabilitat al nostre sistema climàtic. El calentament global ha posat el planeta al bord del precipici i al filo d’una nova era glacial. I tot ocorrerà durant una supertempesta de caràcter global. Mentre Jack adverteix a la Casa Blanca del imminent canvi climàtic, el seu fill Sam, de setge anys, (Jake Gyllenhaal) es troba atrapat en la ciutat de Nova York on ell i alguns amics han estat competint en un concurs acadèmic entre instituts. Ara deu fer front a les grans inundacions i a les temperatures que cauen en picat en Manhattan. Tras refugiar-se dins de la biblioteca pública de Manhattan, Sam conseguix parlar amb el seu pare per telèfon. Jack sols te temps de fer-li una advertència: que es queda dins a tota costa. Quan comença una massiva evacuació a gran escala hacia el sur, Jack se encamina en direcció nord, hacia la ciutat de Nova York, amb el fi de salvar a Sam. Però ni siquiera Jack està suficientment preparat per a lo que està a punt d’ocórrer; a ell, al seu fill i al seu planeta.

Avui toca...Ràdio

El passat dia dijous 20 d'abril de 2007, vam anar a l 'universitat per a fer una gravació de ràdio la qual ja havíem assajat avans a classe uns quants dies tots junts.
Només arribar el primer que vam fer vam anar a la cantina per a esmorzar, desprès les xiques que ens estaven guiant ens van portar a la sala de radio i ens van explicar com anava tot allò. Mes tard Àngel i Maria Fabra que eren els principals locutors van entrar a fer les primeres gravacions, mentre que els altres esperàvem fora per a veure quan ens cridaven per a gravar la nostra intervenció, allí cadascú el va fer com va poder.

Desprès les mateixes xiques amb companyia d ’un altre jove ens van ensenyar el gimnàs, les taquilles, els camps de futbol i bàsquet...

Més tard un senyor més major ens va ensenyar el plató des d’ arriba i desprès des de baix i també ens va explicar com anava tot allò. També vam anar a la sala de revelat de fotografia que estava completament aïllada de la llum tant elèctrica com natural.

the partheid

Abans veia sempre els Oscar. Ara ja no els veig perquè ja no crec. Perque no puc suportar la quantitat de pel • lícules oblidades que han guanyat. I no es que hagen guanyat, és que s’han passat la justícia poètica per la entreperna. S’han descojonat de mi felicitat. I jo això no l’ admitisc. No puc aguantar que Shakespeare Enamorat, innat globus de cel • lofana, li guanyarà a La Delgada Línia Roja, un dels versos més hermossos, profunds, extensos y llargs (sobre tot llargs, y a vore si dura 16 hores) que se hagen filmat sobre la guerra. Ningú recorda Shakespeare Enamorat. Ningú recorda Chicago. I no puc suportar que Chicago vencerà a Ganges of New York. Ningú recordarà Chicago, però Gangs of New York formarà part de la historia del cine encara que tinga que lograr - ho jo a soles, i so que a Scorsese se li va de les mans i li quedà contrafeta. Però hi ha més cine, més grandesa i més felicitat en un sol minut de Gangs of New York que en tot el metratge de Chicago. Un musical entretingut derrotant a una epopeia de mirada excelsa, on s’ha vist això. Lo estrany és fer un musical pesat, clar. Si el any passat llega a guanyar la acaramel•lada Brokeback Mountain me dóna algo. Doni gràcies a que va eixir Crash. La historia dels Oscar està plena de injustícies y pel•lícules oblidables. Gandhi, Carros de Foc, Amadeus... Totes excel•lents sí però... ¿les veríes un par de vegades per setmana? Jo vería un par de vegades per setmana Infiltrats y Unitat 93. Milió Dollar Baby, Místyc River, Annie Hall i Centaures del desert. Casablanca la vería fins tres o quatre vegades per setmana, segons com caigueren els dies lliures... Després de molt pensar sobre el cine, he arribat a la simplificació total: les mitjores pel•lícules són les que vería tres vegades per setmana sense immutar - me. I no me parlen de res més. A la merda la cinèfila. El apartament. El graduat. Vería ese tipus de coses. Cuatro, cinco veces por semana. El hombre tranquilo, casi todos los días. El tercer hombre... las que hiciera falta. ¿Cartas desde Iwo Jima? No, mire... déjeme descansar unos días. ¿Brokeback Mountain? Estoooo... me he dejado un grifo abierto. Más injusticias: Charlie Chaplin, Orson Welles, Stanley Kubrick o Alfred Hichtcock nunca ganaron el Oscar. Paso de consultar mi enciclopedia para ver quién se llevó los premios en los años en que estuvieron nominados. No es necesario. Sé de sobra que un segundo de Orson Welles en Sed de Mal basta para derrotar al 80% de la historia del cine, pero... Sólo por eso, le deberían haber entregado un Oscar con cualquier excusa. No uno de esos honoríficos, no. Uno a cualquier basura de película que hiciese. Si es que la hay, que no la encuentro.
Anexo: Respecto a Clint Eastwood y sus iwojimas, las he visto las dos. Desde luego le sale mucho mejor la japonesa, pero no sé si es que yo estoy algo reseco por dentro últimamente o qué pasa. Ninguna de las dos me ha convencido plenamente, aunque a su manera las dos son muy grandes porque explican lo que siempre me pareció más terrible de las guerras: que no hay razones íntimas para ir a la guerra. Que no hay héroes. Que no hay gloria. Esa simpleza supone la gran tragedia del hecho bélico, bien rescatada por el cine en los últimos 30 o 40 años, con ejemplos que menudean. Recomiendo leer Las cosas que llevaban los hombres que lucharon (Anagrama, 1993), una extraordinaria historia del soldado Tim O'Brien sobre la valentía y la cobardía, la equivocación de esos dos términos y las tragedias íntimas de los hombres que van a la batalla. Para mí, Cartas desde Iwo Jima se podría llamar Las cosas que escribieron los hombres que lucharon. Le recortaría el prólogo y parte del nudo, que se me empastan un poco, y mira que a mí es difícil que se me haga larga una película. Lo haría bajo la conciencia de esta contradicción que tal vez anula mi juicio: todas las escenas parecen necesarias, todas dan la impresión de contar una verdad ineludible. El guión defiende el lado más débil, menos fuerte, de una película grande como ésta. El tramo final me parece absolutamente formidable. Los dos protagonistas, el general Kuribayashi y Saigo, el recluta patoso, están magníficos.
Clint Eastwood tiene una mirada soberbia, distinta. Ya lo he dicho antes. El más grande de la actualidad en todos los órdenes. Pero por favor, que gane Scorsese. Por mi pequeña felicidad...